Edició de la pàgina «QR 6. Casa del Marqués»

=Història=
El carrer de sant Joaquim és l'únic carrer de Benicarló que conserva algunes de les formes i estructures originals del segle XIII, amb un traçat irregular. Les transfomacions realitzades  entre els segles XVII i XIX van alterar el traçat quadrangular dividit en dos carrers perpendiculars en forma de creu (carrer Major i carrer de sant Joan) a la manera de les fundacions romanes i d´altres poblacions conquerides pels cristians; i també van fer desaparèixer bona part de les edificacions històriques del centre.
En remodelar-se la plaça de sant Bertomeu després de la Primera Guerra Carlista, també    s´eliminaren els dos carrerons que unien el carrer de sant Joaquim amb el carrer Major. Aquest parell d´estretíssims carrers d´apenes dos metres i mig d´amplària rebien el nom en singular de carreró Pudent. Aquest peculiar nom reflectia ben a les clares la pudor nauseabunda del lloc, que segons sembla era utilitzat pels vianants per fer les seues necessitats. Donat el seu traçat irregular i estret, que quartejava l´illa de cases entre els dos carrers principals, el lloc també era utilitzat per cometre d´altres “hechos escandalosos y para poner en ejecución ideas de venganza”, segons explica l´acta del Plenari del mes de març de 1841 de l´Ajuntament de Benicarló en què es decidí tapiar, retirar-li el dret de carrers de trànsit públic i vendre l´espai a propietaris privats. D´aquell carreró Pudent només en queden vestigis en forma de petits patis en l´interior dels edificis d´aquesta illa de cases.

=Casa dels Miquel o Casa del Marqués=
Aquest palauet barroc del segle XVII conegut com casa dels Miquel o casa del Marqués va ser declarat Bé d´Interés Cultural en 2007. Va ser construït sobre les runes del palau gòtic  que fou seu del comendador de l´Orde de Montesa, i ocupa una extensió rectangular d´uns 750 metres quadrats, jardí inclós. En 1776 va passar a mans del senyor Joaquim Miquel Lluís, qui el va permutar per un magatzem al Grau, i l´edifici, prou deteriorat fins llavors, va ser transformat en una luxosa mansió per la família Miquel i Polo. L´escut d´armes d´aquesta família es conserva en pedra damunt la llinda de la porta principal. Els lligams familiars dels Miquel amb els Pérez Santamillán, el primer descendent dels quals va rebre el títol nobiliari de Marqués de Benicarló, explica la doble nomenclatura del palau.
La façana permet apreciar la distribució interior l´habitual en aquest tipus d´edificis: planta baixa, entresòl, pis principal i un segon pis on trobem tres ulls de bou. Als costats de la porta hi ha una finestra a l´esquerra, i una porta que dóna a una capella, a la dreta. El vestíbul és ampli i manté encara el paviment de còdols i les guies de pedra que permetien els cotxes de cavalls penetrar fins a la part posterior de la casa entre dues escales simètriques.
En la planta principal hi ha tres salons. Dos d´ells són dormitoris amb alcoba, amb paviment de ceràmica del segle XVIII, que sembla que van ser creats expressament per a cadascun dels habitants de la casa i on predominen els motius vegetals.
Però sens dubte, l´estança més espectacular de la casa dels Miquel és la cuina, totalment decorada amb ceràmica valenciana del segle XVIII procedent de la fàbrica del comte             d´Aranda de l´Alcora, segons es diu la més antiga del País Valencià. En ella s´hi representen escenes quotidianes de la cuina d´aquells temps, amb diverses figures, esclaus inclosos, i vegetals, productes i eines llavors habituals. La ceràmica cobreix pràcticament tot l´estança, des del sòl, les parets i , fins i tot, el brocal del pou.

=Bibliografia=

Constante Lluch, Juan Luis. 1997. ''Benicarló, sus calles''. Il·lustríssim Ajuntament de Benicarló. ISBN 84-922082-1-X


[[Categoria:Rodacarrers]]