Diferència entre revisions de la pàgina «QR 5. Quatre Cantons»
(→La carga de los mamelucos de Francisco de Goya) |
|||
| (10 revisions intermèdies per 5 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| + | '''Quatre Cantons''' és la forma popular amb què es coneix l´encreuament entre les dos principals vies del centre històric de Benicarló: els carrers Major i de sant Joan. Durant l´Edat Mitjana, des d´aquí eren visibles les quatre portes que donaven accés a través de les murades de la ciutat, ubicades en els quatre punts cardinals. |
||
| + | |||
=Història= |
=Història= |
||
| − | Com la majoria de poblacions aparegudes durant la Baixa Edat Mitjana, Benicarló té dos eixos principals en forma de creu, els carrers de sant Joan i el carrer Major. Des d |
+ | Com la majoria de poblacions aparegudes durant la Baixa Edat Mitjana, Benicarló té dos eixos principals en forma de creu, els carrers de sant Joan i el carrer Major. Des d'aquest encreuament entre les dos principals artèries de la vila, conegut com Quatre Cantons, eren visibles les quatre portes d'entrada que existien a les murades de la ciutat: la del Grau o de la Mar, la de Càlig, la de Peníscola i la de Vinaròs. |
=Edificis= |
=Edificis= |
||
[[File:sant-joan.jpg|thumb|right|Carrer sant Joan]] |
[[File:sant-joan.jpg|thumb|right|Carrer sant Joan]] |
||
| − | L |
+ | L'actual Edifici Gòtic, que fou Casa de la Vila, ocupava el centre geomètric de la població. Construït entre els segles XIV i XVI, època d'esplendor de l'arquitectura gòtica valenciana, aquest immoble ha alternat la funció de Casa Consistorial (fins a juliol de 1988), amb les de Jutjat de Pau, Telègrafs o escorxador i carnisseria. Actualment, l'Edifici Gòtic és un espai cultural. |
| − | La construcció de cases consistorials és fruit de la lluita entre els poders feudals, religiosos o reals amb el poble, que enriquit pel comerç a les ciutats, exigia cada cop més major autonomia. Els habitants dels burgs s |
+ | La construcció de cases consistorials és fruit de la lluita entre els poders feudals, religiosos o reals amb el poble, que enriquit pel comerç a les ciutats, exigia cada cop més major autonomia. Els habitants dels burgs s'organitzaren en comunes lliures i anaren adquirint a poc a poc l'autoritat que fins llavors s'atorgaven nobles i reis. |
| − | Les cases comunals són una creació arquitectònica de l |
+ | Les cases comunals són una creació arquitectònica de l'Europa occidental i ocupaven un lloc destacat en la vida de les ciutats. que habitualment tenien aquests usos: |
| − | + | * Una planta baixa amb arcades, que permetia el contacte entre el poble i el govern, que servia moltes vegades de mercat. Des d'ací es vigilaven les activitats mercantils, es regulaven els pesos i les mesures o es venien béns privilegiats com el ferro, el vi o algunes herbes. |
|
| − | + | * Una sala per a les reunions del Consell Comunal, la Sala del Consell, a la part de dalt. Sota aquesta sala de grans finestrals, coneguda com Saló Gòtic, es comunicaven antigament el carrer de la Presó, on vivia el carceller, i el de sant Joan. |
|
| − | + | * Una finestra o balconada per promulgar els edictes o dirigir-se al poble. |
|
| − | L |
+ | L'edifici ha patit profundes reformes des de la segona meitat del segle XIX. Unes, per haver cedit els arcs interiors, d'altres, en ocasió de l'alineació d'edificis del carrer Major o per remodelacions internes. No obstant això, d'aquell edifici que va ser seu del Consell es conserven encara part de les arquivoltes de la planta baixa, llavors oberta al transit urbà. |
=Anecdotari= |
=Anecdotari= |
||
| − | En el carrer que dóna a la mar, en la paret d |
+ | En el carrer que dóna a la mar, en la paret d'un edifici de grans dimensions trobem un escut desgastat pertanyent a la família dels Sans. Aquesta família de la noblesa benicarlanda es va unir el 1667 amb els Lleons de València. Damunt la llinda de la porta, trobem el seu escut nobiliari tallat en pedra. |
| − | |||
| − | Just en la cantonada davant de l´Edifici Gòtic, tenim l´anomenat Escut de Patet, la presència del qual a Benicarló no està resolt. Però sembla que podria relacionar-se amb Fra Ramon Patet, mestre de l´Orde del Temple, qui va assetjar el castell d´Alcalà de Xivert després de la rendició de Borriana i la conquesta de Peníscola, totes dos fites el 1233. Els rams podrien representar el nom patronímic de Ramon i les aus, que podrien ser dos ànecs, es relacionarien amb el cognom “Patet”. |
||
| + | Just en la cantonada davant de l'Edifici Gòtic, tenim l'anomenat Escut de Patet, la presència del qual a Benicarló no està resolt. Però sembla que podria relacionar-se amb Fra Ramon Patet, mestre de l'Orde del Temple, qui va assetjar el castell d'Alcalà de Xivert després de la rendició de Borriana i la conquesta de Peníscola, totes dos fites el 1233. Els rams podrien representar el nom patronímic de Ramon i les aus, que podrien ser dos ànecs, es relacionarien amb el cognom 'Patet'. |
||
| + | [[File:escut de patet.jpg|thumb|right|Escut d´armes de Fra Ramon Patet, mestre de l´Orde del Temple]] |
||
==La carga de los mamelucos de Francisco de Goya== |
==La carga de los mamelucos de Francisco de Goya== |
||
| − | [[File:El_dos_de_mayo_de_1808_en_Madrid.jpg|thumb| |
+ | [[File:El_dos_de_mayo_de_1808_en_Madrid.jpg|thumb|left|Els dos de mayo o La carga de los mamelucos ]] |
| − | El carrer Major de Benicarló va formar part de l |
+ | El carrer Major de Benicarló va formar part de l'eix circulatori de la Nacional 340 entre València i Barcelona. I per ací va passar el convoi que en maig de 1938, durant la [https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Espanyola Guerra Civil], intentava allunyar del front de Madrid un centenar de les obres més preuades del [https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_del_Prado Museu del Prado]. Quan l'aviació nazi va començar a llençar bombes incendiàries sobre la capital, assetjada per les tropes franquistes, el govern de la Segona República es va afanyar a enviar-les a València, nova seu del govern. Des d'ací, les obres viatjarien novament fins a Barcelona, i després fins a Ginebra. |
| − | En el trasllat entre València a Barcelona, al seu pas per Benicarló, es van deteriorar algunes d |
+ | En el trasllat entre València a Barcelona, al seu pas per Benicarló, es van deteriorar algunes d'aquestes obres. Ben conegut és l'incident que van patir en aquest carrer les obres "El dos de Mayo o La carga de los mamelucos" i "Los fusilamientos del 3 de mayo" de [https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_de_Goya Francisco de Goya]. El camió que transportava el llenç va fregar amb un balcó danyat per l'atac de l'artilleria nacional i li va caure al damunt. El llenç més afectat va ser La carga de los mamelucos. Donat que les pintures eren traslladades en els seus bastidors, en caixes de fusta sense enrotllar, l'obra de Goya va patir l'impacte i es va esgarrar en 18 fragments. En 2008 les zones afectades foren restaurades |
=Bibliografia= |
=Bibliografia= |
||
| Línia 38: | Línia 40: | ||
Constante Lluch, Juan Luis. 1997. ''Benicarló, sus calles''. Il·lustríssim Ajuntament de Benicarló. ISBN 84-922082-1-X |
Constante Lluch, Juan Luis. 1997. ''Benicarló, sus calles''. Il·lustríssim Ajuntament de Benicarló. ISBN 84-922082-1-X |
||
| + | [[Categoria:Rodacarrers]] |
||
| + | [[es:QR 5. Quatre Cantons]] |
||
| − | |||
| − | [[Categoria:Rodacarrers]] |
||
Revisió de 09:49, 15 juny 2016
Quatre Cantons és la forma popular amb què es coneix l´encreuament entre les dos principals vies del centre històric de Benicarló: els carrers Major i de sant Joan. Durant l´Edat Mitjana, des d´aquí eren visibles les quatre portes que donaven accés a través de les murades de la ciutat, ubicades en els quatre punts cardinals.
Contingut
Història[modifica]
Com la majoria de poblacions aparegudes durant la Baixa Edat Mitjana, Benicarló té dos eixos principals en forma de creu, els carrers de sant Joan i el carrer Major. Des d'aquest encreuament entre les dos principals artèries de la vila, conegut com Quatre Cantons, eren visibles les quatre portes d'entrada que existien a les murades de la ciutat: la del Grau o de la Mar, la de Càlig, la de Peníscola i la de Vinaròs.
Edificis[modifica]
L'actual Edifici Gòtic, que fou Casa de la Vila, ocupava el centre geomètric de la població. Construït entre els segles XIV i XVI, època d'esplendor de l'arquitectura gòtica valenciana, aquest immoble ha alternat la funció de Casa Consistorial (fins a juliol de 1988), amb les de Jutjat de Pau, Telègrafs o escorxador i carnisseria. Actualment, l'Edifici Gòtic és un espai cultural.
La construcció de cases consistorials és fruit de la lluita entre els poders feudals, religiosos o reals amb el poble, que enriquit pel comerç a les ciutats, exigia cada cop més major autonomia. Els habitants dels burgs s'organitzaren en comunes lliures i anaren adquirint a poc a poc l'autoritat que fins llavors s'atorgaven nobles i reis.
Les cases comunals són una creació arquitectònica de l'Europa occidental i ocupaven un lloc destacat en la vida de les ciutats. que habitualment tenien aquests usos:
- Una planta baixa amb arcades, que permetia el contacte entre el poble i el govern, que servia moltes vegades de mercat. Des d'ací es vigilaven les activitats mercantils, es regulaven els pesos i les mesures o es venien béns privilegiats com el ferro, el vi o algunes herbes.
- Una sala per a les reunions del Consell Comunal, la Sala del Consell, a la part de dalt. Sota aquesta sala de grans finestrals, coneguda com Saló Gòtic, es comunicaven antigament el carrer de la Presó, on vivia el carceller, i el de sant Joan.
- Una finestra o balconada per promulgar els edictes o dirigir-se al poble.
L'edifici ha patit profundes reformes des de la segona meitat del segle XIX. Unes, per haver cedit els arcs interiors, d'altres, en ocasió de l'alineació d'edificis del carrer Major o per remodelacions internes. No obstant això, d'aquell edifici que va ser seu del Consell es conserven encara part de les arquivoltes de la planta baixa, llavors oberta al transit urbà.
Anecdotari[modifica]
En el carrer que dóna a la mar, en la paret d'un edifici de grans dimensions trobem un escut desgastat pertanyent a la família dels Sans. Aquesta família de la noblesa benicarlanda es va unir el 1667 amb els Lleons de València. Damunt la llinda de la porta, trobem el seu escut nobiliari tallat en pedra.
Just en la cantonada davant de l'Edifici Gòtic, tenim l'anomenat Escut de Patet, la presència del qual a Benicarló no està resolt. Però sembla que podria relacionar-se amb Fra Ramon Patet, mestre de l'Orde del Temple, qui va assetjar el castell d'Alcalà de Xivert després de la rendició de Borriana i la conquesta de Peníscola, totes dos fites el 1233. Els rams podrien representar el nom patronímic de Ramon i les aus, que podrien ser dos ànecs, es relacionarien amb el cognom 'Patet'.
La carga de los mamelucos de Francisco de Goya[modifica]
El carrer Major de Benicarló va formar part de l'eix circulatori de la Nacional 340 entre València i Barcelona. I per ací va passar el convoi que en maig de 1938, durant la Guerra Civil, intentava allunyar del front de Madrid un centenar de les obres més preuades del Museu del Prado. Quan l'aviació nazi va començar a llençar bombes incendiàries sobre la capital, assetjada per les tropes franquistes, el govern de la Segona República es va afanyar a enviar-les a València, nova seu del govern. Des d'ací, les obres viatjarien novament fins a Barcelona, i després fins a Ginebra.
En el trasllat entre València a Barcelona, al seu pas per Benicarló, es van deteriorar algunes d'aquestes obres. Ben conegut és l'incident que van patir en aquest carrer les obres "El dos de Mayo o La carga de los mamelucos" i "Los fusilamientos del 3 de mayo" de Francisco de Goya. El camió que transportava el llenç va fregar amb un balcó danyat per l'atac de l'artilleria nacional i li va caure al damunt. El llenç més afectat va ser La carga de los mamelucos. Donat que les pintures eren traslladades en els seus bastidors, en caixes de fusta sense enrotllar, l'obra de Goya va patir l'impacte i es va esgarrar en 18 fragments. En 2008 les zones afectades foren restaurades
Bibliografia[modifica]
Las viejas heridas de guerra de Goya cicatrizan en el Prado. El País. 27 de febrer de 2008.
Constante Lluch, Juan Luis. 1997. Benicarló, sus calles. Il·lustríssim Ajuntament de Benicarló. ISBN 84-922082-1-X
