QR 7. Casa Bosch

De Viquibló
Salta a: navegació, cerca

La Casa Bosch i la plaça del Mercat Vell són dos dels espais més emblemàtics de Benicarló. El primer perquè és una de los poques mostres d´arquitectura modernista que podem trobar al Maestrat. El segon, per haver estat durant bona part del segle XX, el principal punt d´abastiment de les famílies benicarlandes i una de les imatges més característiques d´aquell Benicarló llaurador que començava a obrir-se a la mar.

Contingut

La Casa Bosch

 
Vista general de la Casa Bosch i de l´aleshores carrer Soriano

La casa Bosch, en el número 7 de l'avinguda Joan Carles I, és un magnífic exemple d'arquitectura modernista. Aquest edifici construït en 1904 és una vivenda residencial típica de la burgesia de finals del segle XIX i principis del XX. Antigament propietat de Juan Manuel Bosch Martí, d'ací el seu nom, avui en dia és seu d'una entitat bancària.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939) l'edifici va ser ocupat pel sindicat anarquista C.N.T., que inicià la construcció d'un cinema-teatre al seu interior. Part de l'edifici fou expropiat per l'Ajuntament per tal de construir el mercat al detall i la petita plaça que avui en dia separen totes dos construccions.

La casa consta de tres plantes, ben diferenciades entre sí. L'entrada per la planta baixa duia fins a un frondós jardí interior. La seua façana és un dels pocs exemples modernistes que podem trobar al Maestrat. Hi destaquen les balconades de ferro forjat amb decoració vegetal molt estilitzada, diversos miradors coronats per cresteria de motius vegetals i una cornisa ondulada. Tota la casa està coberta per manises de ceràmiques vidriades de color verd oliva.

Plaça del Mercat Vell

 
El Mercat Vell
 
Pescateres al Mercat Vell
 
Parades al Mercat Vell abans de la instal·lació del cobert el 1924

Si ens situem d´esquena a la Casa Bosch, un poc a la dreta, en al vorera d´enfront, tenim la plaça del Mercat Vell. Gran part de l'actual plaça es configura sobre el solar que durant bona part del segle XIX va ocupar el Mercat Vell, d´ahí el seu nom trinquet de Benicarló. Era un recinte tancat, sense coberta, amb manises d'argila cuita en el qual es jugava a mà i amb pala. Nascut a iniciativa privada, els seus propietaris el van abandonar el 1808, data a partir de la qual es fan càrrec les successives corporacions municipals que consideraven el joc de pilota "d'honesta diversió" i "indispensable", i invertiren en la seua reparació i manteniment, amb els ingressos del seu lloguer a particulars.

 
Imatge de parades de fruita i verdura, abans de la instal·lació del Mercat Vell

En 1855 el consistori local va decidir transformar la plaça i ubicar-hi el mercat, ja que el carrer que servia llavors per ubicar-lo, el de sant Joan, era massa estret, la qual cosa comportava incomoditats tant per a venedors, compradors com carruatges que hi transitaven. El projecte, però, va topar amb la tenaç negativa d'alguns propietaris. Així les coses, l'Ajuntament no pogué fer altra cosa que instal·lar parades de venda durant un etern litigi que impedia de porticar l'espai. Finalment, el 1924 l'Ajuntament va optar per construir un cobert per al mercat, és a dir, un sostre a dos aigües suportat per columnes que li donaria la seua particular fesomia.

Aquell mercat funcionà durant mig segle fins que el 9 de juny de 1961 l'Ajuntament va acordar desmuntar el vell tinglat ja que hi havia entrat en funcionament el nou edifici ubicat junt al carrer Pius XII.

Toponímia

Els diferents usos d'aquesta plaça s'han vist reflectits en les diferents nomenclatures que ha tingut al llarg de la història: anomenada plaça del Trinquet en un principi va passar a denominar-se plaça del Mercat fins que el 1908 va ser dedicada a qui fora alcalde de Benicarló, Manuel Palau Esteban, i el 1939, just acabada la Guerra Civil amb la victòria feixista de Francisco Franco, s'hi va dedicar a José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Mig segle després va rebre l'actual nom de plaça del Mercat Vell.

Anecdotari

Un element molt emblemàtic de la plaça ha sigut i és el quiosc de premsa, l'autorització de la qual data de la primavera de 1936, regentat per la família Muchola.

Bibliografia

Constante Lluch, Juan Luis. 1997. Benicarló, sus calles. Il·lustríssim Ajuntament de Benicarló. ISBN 84-922082-1-X